Sobre la necessitat de crear un registre unificat de titulats universitaris

Quan finalment acabes la carrera i et donen el títol (un diploma DIN-A3 firmat pel rei espanyol) et fa il·lusió (no pel rei, sinó per l’esforç d’haver-ho aconseguit). Hi ha gent que se l’emmarca i el penja al despatx o en algun lloc ben visible. Altres, el desem i pensem que mai més el necessitarem. Greu error: el títol físic (“el paper”) et serà imprescindible per a moltes gestions.

En les darreres setmanes m’he hagut de dedicar a fer una sèrie de tràmits amb diverses administracions públiques i me l’han demanat en 3 ocasions:

• Un departament de la UB em demana que li porti… el títol que m’he tret a la mateixa UB.

• Al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

• I el cas més greu: em matriculo a un màster de la URV. Les persones que ja tenen (tenim) un altre màster oficial, han de pagar un 40% de recàrrec a la matrícula. Què passa, però, si no hi ha un registre de titulats? Què passa si el màster anterior és d’una altra universitat? Doncs que no saben si ja tens un màster o no i que no et cobren el recàrrec. S’imaginen quants diners ha perdut la universitat? (per al càlcul: són prop de 1.000 € per matrícula)

Per evitar aquestes situacions de pelegrinatge amb el títol en paper, només es tractaria de crear un gran registre amb les dades de totes les universitats catalanes, i que quan una persona acabi un ensenyament universitari oficial, passés a constar en aquesta base de dades.

L’estalvi de temps no només repercutiria en els usuaris dels diferents serveis (que ja seria molt), sinó que també en sortirien beneficiats els mateixos funcionaris, que s’estalviarien tot el temps que suposa atendre una persona perquè entregui aquests papers i el temps de compulsar les fotocòpies. Ecològicament, l’estalvi en paper i tinta també seria considerable.

En l’era del big data i tenint en compte la quantitat de dades que l’administració té de nosaltres, continuar demanant certificats en paper i de forma presencial no té cap mena de sentit i només fa perdre el temps a tots els implicats.

(Durant aquests tràmits sempre he pensat: què fa la gent que el té emmarcat? Porta el quadre a tot arreu? xdd)

I després del doctorat, què? Passos per buscar feina a l’acadèmia

Aquest dijous vaig assistir a la xerrada “Preparing for the Academic Job Market” sobre els passos que cal fer després del doctorat per intentar trobar una feina en el món acadèmic. Tot i que estava centrada en trobar feina a l’acadèmia nord-americana, els consells poden servir per a qualsevol sistema universitari.

Annabella Bernard (Office of Career Planning and Professional Development, CUNY), es dedica a assessorar els estudiants i ajudar-los un cop han acabat la tesi, i això és el que ens va explicar:

Un procés ple d’inseguretats i estrès

Cal estar conscienciat que és un procés llarg, que comporta una inversió molt gran de temps i esforços i que no té cap garantia d’acabar bé (bé = aconseguir una feina estable a dins de la universitat).

Què necessitem per començar? És imprescindible: (a) tenir bona experiència en recerca, (b) tenir bona experiència en ensenyament universitari, (c) tenir publicacions i (d) haver obtingut beques. És bo també: tenir presència en el camp en què et dediques (tant física com virtual). I tenir sort.

Els 4 passos imprescindibles

(1) Aprendre: cal conèixer l’entorn en què ens volem inserir: des de les limitacions econòmiques de les universitats (sense anar més lluny, a la mateixa CUNY els professors tenen el sou congelat des del 2010), el progressiu increment en la pressió i l’escrutini dels resultats científics (per part de les agències universitàries) i educatius (per part d’alumnes i universitats), els grans canvis que s’estan produint en la transmissió del coneixement (MOOCS, etc.).

(2) Fer connexions: un àmbit en què els nord-americans excel·leixen: construir xarxa (networking). És obvi: cal tenir contactes en l’àmbit de la nostra especialitat, que ens puguin avalar si és necessari (cartes de recomanació) com avisar de possibles ofertes de feina.

(3) Crear materials: és important saber què et demanen en cada cas (cartes de recomanació, mostra de la recerca, declaració de la filosofia d’ensenyament, etc.), però podem tenir una plantilla estàndard i anar-la adaptant als formats concrets que ens demanin a cada sol·licitud. Currículum: sobretot, cal posar les informacions que vulguem destacar al principi del text. Ha de ser clar, no calen floritures (lletra normal), idealment de 3-4 fulls.

(4) Començar a buscar i omplir sol·licituds: les ofertes de feina surten especialment a la primavera i a la tardor. Informar-nos bé de totes les condicions de la sol·licitud (terminis, documents necessaris) i fer-ne el seguiment un cop haguem entregat els papers (comprovar que els hagin rebut, avisar els professors que ens hagin de fer cartes de recomanació, etc.).

Consells finals i reflexions interessants

Potser el més interessant de la xerrada va ser el torn de preguntes:

• Quina és la durada mitjana d’aquest procés? Depèn de cada cas. Mínim: 1 any (les sol·licituds les fas de cara al curs següent). Màxim: fins on aguanti cadascú. Ella recomana que si al cap de 5 anys d’haver defensat la tesi no has aconseguit cap feina a l’acadèmia, que ho deixis córrer.
• Fins on s’ha d’estar disposat a arribar? És important autoavaluar-se: per exemple, estic disposat a canviar de país? Quantes vegades? Estic disposat a XX? Saber quins límits personals no volem superar (“When all else fails“).
• Fer un postdoc és una bona alternativa? Depèn. Hi ha àrees en què és imprescindible, n’hi ha que no. És una alternativa, però després hauràs de fer el mateix procés. Comença a aparèixer el perfil d’investigador que va enllaçant postdocs perquè no té espai a l’acadèmia.

Us recomano també els materials que tenen a la seva web (molt àmplia):

• Documents, passos i consells per demanar feina a l’acadèmia (amb instruccions detallades sobre com fer el CV, etc.)
• Consells per a la recerca de feina
• Consells per navegar per l’acadèmia

I diverses webs especialitzades: GradHacker, ScienceCareers, The Professor is In, Inside Higher Education, Chronicle of Higher Education… Fins i tot llibres (ex.: A PhD is not enough! A guide to survival in science).

Diàleg entre Jim Cummins i Ofelia García

El passat 4 d’abril vaig poder assistir a un debat entre Jim Cummins i Ofelia García, considerats actualment els dos màxims experts mundials en educació bilingüe, titulat “From Languaging to Translanguaging in Bilingual Education: Creating Empowering Spaces in Multilingual Classrooms”. Tot i que va estar força centrat en el sistema educatiu americà, heus aquí un breu resum del que hi van dir (i molts punts són també aplicables al nostre sistema educatiu).

Sobre l’educació bilingüe

• Jim Cummins:

L’educació bilingüe és un camp que es pot analitzar des de diferents perspectives (pedagògica, psicològica, lingüística, educativa…). Des del punt de vista pedagògic, l’educació bilingüe és legítima. Les dades de les diferents recerques són clares: els nens educats en programes bilingües ho fan tan bé o millor com els d’altres sistemes (en el cas dels Estats Units, all English program). La hipòtesi de la transferència entre llengües fa que els aprenentatges fets en una llengua puguin ser utilitzats en l’altra llengua. Tot i això, hi ha una oposició ideològica al sistema d’educació bilingüe, principalment objeccions econòmiques, perquè desafia l’estatus de les llengües i dóna oportunitats a tothom.

• Ofelia García:

El principal repte, encara que la recerca mostri dades positives, és que la percepció pública continua essent negativa. On situa l’educació bilingüe? En un context interdisciplinari: multilingüisme + desigualtat + immigració, és un tot que no es pot separar. No treballem per les llengües, treballem per les persones i la societat.

Sobre translanguaging en l’educació

• Jim Cummins:

Translanguaging és un concepte que encapsula en una paraula tota una filosofia de normes, actituds i creences. És contrari al concepte de two solitudes del Canadà (la idea que les llengües no s’han de barrejar). Estratègies que es poden utilitzar: per exemple, que 3 o 4 vegades a la setmana cada nen expliqui a la classe una paraula que tingui un significat especial per a ell en la seva llengua i la classe l’aprèn (poder simbòlic). O bé:  que facin un llibre bilingüe destinat als immigrants que arribin al país. Què ha de contenir? Com ho ha d’explicar? Molta reflexió metalingüística. Una altra possible acció: retolació de l’escola en múltiples llengües.

Sobre la formació dels mestres

• Jim Cummins:

Les facultats de magisteri preparen els futurs mestres per tenir alumnes “blancs, de classe mitjana, monolingües i monoculturals”, la qual cosa és un error. Cal que estiguin preparats per dur a terme múltiples opcions pedagògiques, no només English only.

• Ofelia García:

El món ha canviat. Els tipus de programes posats als anys 60 potser ja no són adequats. Per exemple, quan ella va començar, el 90% dels alumnes dels programes bilingües eren de Puerto Rico. Ara, en canvi, hi ha molta més diversitat lingüística.

Els mestres no han estat educats per pensar en la importància de les llengües. Els professors valoren l’anglès i el castellà (o el xinès, ara també), les altres llengües (l’urdú, l’àrab, etc.) no són valorades. Però en comunitats molt heterogènies, com les actuals, no només tindràs dues llengües, hi haurà diversitat lingüística. L’educació dels mestres ha d’enfocar aquesta heterogeneïtat. La idea d’una classe amb 12 llengües fa que els mestres hagin d’adoptar un altre rol (Li Wei proposa: co-learners). García diu que cal començar per on és el nen, tenir com a base el repertori que té el nen i construir a partir d’aquí.

Teoria (acadèmica) vs pràctica (a l’aula)

• Jim Cummins:

Ell treballa amb mestres, i sovint llegeix teories pedagògiques publicades en recerca que no tenen res a veure amb la pràctica. Abans de començar el seu projecte, es van passar un any i mig parlant amb professors i directors. Els professors no sabien on volien anar, però ja feien actuacions per afavorir el translanguaging (performance preceeding competence). Les teories han de sorgir de la classe, no top-down per un acadèmic il·luminat.

• Ofelia Garcia:

“La gent em pregunta com vaig arribar al concepte de translanguaging. Tot el que vaig fer va ser observar. Emergeix de l’observació de classes reals.”

Com ho fem, llavors? És un procés:

Observació —> teorització —> fer materials didàctics —> retorn a les aules —> generar un canvi en les pràctiques.

Teoria i pràctica han d’anar juntes (“have to marry, happen together”). El món ha esdevingut més divers i el sistema educatiu més estret. Crea diferències i manté la jerarquia dominant, mira la llengua des d’una perspectiva estreta. Cal canviar-ho.

Podeu consultar el vídeo íntegre del debat aquí.

 

De la tesi al primer llibre: consells d’un editor

Aquest dilluns vaig poder assistir a la conferència “From Dissertation to First Book: A Practical Guide” de Ken Wissoker (director de Duke University Press, editor de més de 900 llibres i d’experiència contrastada en el camp de les publicacions acadèmiques) sobre com convertir una tesi en un llibre. Tot i que és un tema molt específic, en principi destinat únicament als estudiants de doctorat, crec que el que va dir és tan encertat que és aplicable a qualsevol llibre que vulguem fer, i per això us faig un resum del que va explicar.

Un procés de canvi

Un cop tens la tesi defensada, passes a convertir-te en una altra persona: de doctorand a algú que és una autoritat en la matèria, un canvi de veu i de posició en la rígida estructura acadèmica que portarà també un reconeixement social associat.

El procés de convertir la tesi en un llibre pot ser moooolt llarg (fins a 4-5 anys!) i a vegades pot ser desesperant, i ho va comparar amb la feina d’un arquitecte: cal tenir present que no començaràs construint un gran edifici (= la gran obra de referència pels segles dels segles), començaràs fent una caseta petita i a poc a poc ja aniràs progressant (un concepte molt americà: learning by doing). I cal pensar també que serà precisament el primer llibre el que ens portarà al segon llibre, per tant: paciència.

Per què haig de publicar un llibre si el món de les publicacions científiques està en crisi?

Ell és optimista de cara al sector editorial actual i creu que no és un mal moment per publicar. A més, veu tres canvis socials que han afectat positivament el sector:

• La velocitat de la informació: abans calia anar a la biblioteca a veure les novetats i les coneixien amb mesos de retard. Ara les tenim amb immediatesa i la gent pot seguir els resultats de la teva recerca el mateix dia, fet que pot ser motivador.
• Facebook & Twitter: els autors promocionen la seva recerca i els llibres a través de les seves xarxes socials. Creen comunitat d’interessos comuns.
• Gràcies sobretot als blogs, s’ha incrementat la regularitat d’escriure i llegir i s’ha entrenat el públic lector: uns ulls avesats a llegir en pantalla, detecten en qüestió de segons si un post d’un blog ens interessa o decidim deixar de llegir-lo. Som lectors més impacients: no tolerem llegir coses avorrides.

L’audiència

Hem de tenir molt clar que la tesi té un públic concret (membres del tribunal, experts en la matèria) i un llibre té un públic molt diferent (en principi públic especialista, però hem d’aspirar a seduir el públic general).

• Qui es llegirà la tesi?

Els membres del tribunal, “pagats” per llegir tota la tesi. Has d’escriure per a ells, fet que permet que la tesi tingui una estructura que està enfocada cap al final i dóna per descomptat que tothom es llegirà la tesi linealment. Pot incloure capítols avorrits, que seran llegits igualment.

• Qui es llegirà el llibre?

Però ningú no es llegeix un llibre d’aquesta manera. Un capítol avorrit no serà llegit. Un llibre que no motivi el lector no es llegirà.

La clau: l’argument

El primer que cal fer a l’hora de començar a idear el llibre és trobar-ne l’argument. Saber què és el que vols argumentar i trobar la veu per argumentar-ho. Hem de ser capaços de respondre: “Què ens diu, el llibre?”. Si la resposta és “És complicat!”, malament. Llegiries un llibre que tingui com a missatge “Tot és molt complicat”? No. Tots tenim coses per llegir, cal que el llibre aporti una idea que sigui útil. Quina idea tens? Si sabent el títol del llibre pots preveure què diu el llibre, no li interessa. Li interessen llibres que aportin noves idees: “el meu llibre és diferent perquè hi argumento això i això”.

Hem d’exposar el problema de manera que la gent s’hi interessi. Hem de pensar què necessita el lector i en quin ordre, fer-ho interessant, que la gent ho vulgui llegir. Quin és l’error més comú entre els postdocs? Tornar a la tesi i intentar refer les parts que troben que no els van quedar bé. Reescriure. Error: cal un canvi de perspectiva. Podem fer servir la mateixa informació, però ha d’estar presentada de manera diferent. Com més es manté igual a la tesi, més difícil és de llegir el llibre.

Pensa en la teva tesi com la millor font secundària per al teu llibre: “tens tot això, quant hi ha d’haver al llibre?”. Pots reescriure. Potser cal retallar. Un capítol pot ser d’una pàgina i mitja: suficient. Evitar també les reiteracions: ja ho he entès a la primera. En una tesi, potser és bo perquè es demostra el coneixement. En un llibre: no.

Comparació amb fer una pel·lícula: un director està 6 mesos rodant, però no ho posarà tot a la pel·lícula perquè una pel·lícula cal que duri 80′ minuts com a màxim. No totes les bones escenes hi poden anar. Cal pensar quins plans pot contenir i descartar els que no, i és el mateix que cal fer amb la tesi (encara que ens dolgui).

La importància del feedback: fer-ho llegir a algú altre. Potser et penses que estaran avorrits i són el contrari o al revés. Els revisors poden donar aquesta visió externa. Ex.: aquí m’he perdut, això és irrellevant, etc.

Final

El resum és fàcil de recordar amb una frase de l’estil Rajoy: “una tesi és una tesi i un llibre és un llibre”, voler fer una barreja de tots dos no és bo ni per a la tesi ni per al llibre.

———-

Actualització (15-04-16): podeu consultar el vídeo de la xerrada aquí.

Com retransmetre una conferència acadèmica per Twitter? Consells bàsics i exemples pràctics

Aquest dijous vaig assistir la sessió de formació “Live Tweeting How-to” del Social Media Fellows de la CUNY, en la qual Jennifer Stoops i Mark Porter ens van explicar quina era la millor manera per retransmetre conferències acadèmiques a través de perfils institucionals de Twitter. Com que és un tema que s’està començant a implantar als congressos catalans, he pensat que seria útil fer-ne un breu resum:

 

Què és el que s’anomena live tweeting o retransmetre una conferència per Twitter? Es tracta de reportar en temps real, a través de Twitter, què es diu a la conferència.

Quin és l’objectiu d’aquesta pràctica?

• Aconseguir arribar a una major audiència, trencar les parets de la sala i arribar a un públic global.
• Networking: crear una petita comunitat entre el públic de la conferència, que té els mateixos interessos.
• Generar una via secundària de conversa: promoure el debat en el mateix moment en què es fa la conferència i posterior.

Passos a seguir abans de la conferència:

• Buscar la persona (master tweeter) o les persones que s’encarregaran de tuitejar.
  • És millor si ja estan familiaritzades amb la mecànica de Twitter.
• Crear una etiqueta identificativa de la conferència. Per exemple, la sessió de formació va escollir #LiveTweetGC per agrupar totes les piulades sobre el que estàvem dient.

En aquest sentit, abans de llençar cap etiqueta, cal fer una cerca a Twitter per comprovar si ha estat utilitzada prèviament i amb quina finalitat (tweet history). Potser el tema de la nostra conferència ja té precedents a Twitter (sobretot si són de congressos regulars o d’una temàtica concreta, com podria ser #LlengüesNouEstat). Per exemple, Gerry Martini va explicar que van començar utilitzant l’etiqueta #GC365 (GC = Graduate Center + 365 perquè està al número 365 de la cinquena avinguda), fins que es van adonar que hi havia un restaurant especialitzat en grilled cheese (GC) que feia un entrepà diferent cada dia de l’any (365) i ho penjava sota la mateixa etiqueta (el restaurant i tots els clients que hi anaven), de manera que distorsionava els tuits i van haver de canviar d’etiqueta.

• Popularitzar l’etiqueta escollida: fer tuits abans de la conferència amb l’etiqueta i intentar que generi ressò entre els participants. Anunciar l’etiqueta a la web i al programa de la conferència perquè la gent la conegui i no n’utilitzi d’altres.
• Compilar tanta informació com sigui possible i emmagatzemar-la en un únic document (master document). Recollir-hi:
  • El programa de la conferència.
  • Quins ponents i presentadors hi haurà i si tenen Twitter (ells, el seu departament/centre de recerca o la seva universitat).
    • Si en tenen: presentar-nos i demanar permís per etiquetar-los en missatges o aparèixer en fotografies i vídeos.
    • Si no en tenen: crear una etiqueta amb el seu nom, com per exemple #OfeliaGarcia.
  • La recerca anterior que hagin fet els ponents. Per exemple: tuitejar imatges (i enllaços) dels seus llibres.
  • Buscar els noms d’usuari de les institucions implicades en el congrés (i patrocinadors/finançadors, si n’hi ha) per poder mencionar-los durant la jornada.
• Penjar successius #FF (#FollowFriday) amb els ponents del debat o altres líders en el tema per fer networking i generar viralitat.
• Planificar retuitejadors (interns i externs) (designated retweeters): per poder arribar a més gent, podem demanar a experts/referents en el tema que s’estigui tractant a la conferència que retuitegin algun dels tuits, de manera que la visualització del contingut creixi exponencialment (els seus seguidors segurament estaran interessats en el que es digui). Tenir-ho planificat i no deixar-ho a l’atzar ens garantirà un major impacte.
• Planificar tuits: escriure missatges i programar quan es llançaran mitjançant programes específics (com TweetDeck o Hootsuite) o simplement escriure’ls en un word per poder-los copiar ràpid quan ens interessi.
• Comprovar que tindrem un bon equipament informàtic (ordinador, cables, bateries, mòbil, càmera, etc.) i bona connexió a internet. Comprovar que tenim totes les contrasenyes necessàries per entrar a les xarxes socials.

Passos a seguir durant la conferència:

• Cal estar atent al que es digui i discernir els missatges importants de la resta (només hem de tuitejar key points, si no, generarem massa soroll i la gent deixarà de seguir-nos).
• És millor utilitzar cites directes que no parafrasejar el que s’hagi dit, ja que així garantim que no canviem el missatge que ha donat el conferenciant.
• No només text: utilitzem totes les possibilitats que ens dóna la plataforma (imatges, vídeos, so). De fet, està demostrat que es comparteixen més els tuits que tenen un contingut adjuntat. Això sí: cal comprovar sempre abans de penjar-ho que sigui de bona qualitat (no fotos borroses, no sons que no se sentin bé, etc.).
• Seguir els usuaris que ens segueixin (follow back) durant aquell dia per crear una comunitat amb interessos afins. Podem organitzar-los internament per llistes (alumnes, professors, etc.).

Passos a seguir després de la conferència:

• Emmagatzemar tots els missatges que s’hagin produït durant la sessió, per exemple amb Storify.

Nova anàlisi sobre #LlengüesNouEstat

Aprofito que avui comencen les vacances per recomanar-vos la lectura d’un article d’una servidora i F. Xavier Vila que analitza el debat que s’ha anat generant al voltant del tema de l’oficialitat lingüística d’una Catalunya independent:

L’estatus de les llengües a la República Catalana: una breu anàlisi del desenvolupament del debat

RESUM: Aquest article analitza el debat que s’ha produït a Catalunya en els darrers anys sobre l’estatus de les llengües en una eventual República Catalana independent. L’article comença analitzant com es planteja i com es rep el debat, en descriu els actors principals, n’estudia succintament l’evolució i finalment n’examina breument un dels temes centrals, la conveniència o no d’atorgar el grau de llengua oficial a la llengua castellana en la constitució del nou Estat.

REFERÈNCIA: Sendra, Montserrat i Vila, F. Xavier (2016). “L’estatus de les llengües a la República Catalana: una breu anàlisi del desenvolupament del debat”. Els Marges 108, març 2016, pàg. 33-50.

Podeu trobar-lo en paper a llibreries i quioscos i a l’iQuiosc en format electrònic.

Tot comentari/crítica serà molt benvingut! Bona Setmana Santa!

Nova actualització de la pàgina “Les llengües a la Catalunya independent” i naixement de “Les llengües a l’Espanya plurilingüe”

Durant aquest últim mes he fet un repàs exhaustiu del corpus sobre el debat de l’oficialitat lingüística en una Catalunya independent per poder fer-ne un article amb F. Xavier Vila.

Fruit d’aquesta revisió i ampliació, i gràcies també a la possibilitat de creuar les referències amb la base de dades de premsa del Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística, el corpus ha passat de tenir 421 referències a tenir-ne 622.

Aprofitant l’actualització del corpus, també he remodelat de la pàgina “Les llengües a la Catalunya independent“, amb la reorganització dels diferents apartats existents i la creació de dos nous apartats (referències ordenades per tipus i antecedents).

Curiosament, durant aquest repàs i consulta dels diferents diaris i mitjans de comunicació, he anat descobrint una nova línia d’articles: diversos articles que parlaven sobre la gestió del plurilingüisme a l’Estat espanyol, tant a favor de donar més autonomia lingüística a les diferents comunitats bilingües per mirar de frenar el sobiranisme com a favor de reduir les competències autonòmiques en aquest àmbit.

Com que tenia les referències, però no encaixaven en la temàtica de la pàgina sobre la discussió de les llengües en una Catalunya independent, he creat una nova pàgina web per penjar-hi aquests continguts: “Les llengües a l’Espanya plurilingüe“.

Aquesta segona pàgina no és tan exhaustiva com la primera, només pretén posar a l’abast les referències que vaig trobar i que permeten obtenir una visió d’un debat paral·lel que també ha augmentat durant el 2015. Òbviament, agrairé totes les aportacions que la puguin fer créixer!

Podeu trobar les dues pàgines aquí:

Les llengües a la Catalunya independent

Les llengües a l’Espanya plurilingüe

Cursets d’estiu per a filòlegs i afins (2015)

Dijous passat, la Xarxa Vives d’Universitats va publicar la Guia de cursos d’estiu 2015 amb 652 cursos de les universitats dels territoris de parla catalana. També ofereix ajuts de desplaçament per poder-hi anar (termini: fins l’1 de juny). Com l’any passat, n’he extret els cursos sobre les àrees properes a la filologia (llengua, literatura, recerca i comunicació) i hi he afegit també els cursos d’estiu del Col·legi de Llicenciats:

• Lingüística:
  • Análisis forense de la escritura (II): conceptos y principios fundamentales
  • Coneix el llatí
  • Gestionar la Diversidad Lingüística de Aragón
  • Iniciació a la llengua de signes catalana
  • Interferències en el català (del castellà i l’anglès)
  • La repressió lingüística borbònica, els projectes lexicogràfics de Labèrnia i Fabra i el cabal lingüístic d’Europa: del segle XVIII al XXI
  • Llenguatge jurídic català
  • Paraules viatgeres
  • Signar para comunicar: iniciación a la lengua de signos española
  • Traducció:
    • Introducció a les tecnologies de la traducció i la interpretació
    • Traduir de l’anglès. Problemes recurrents
    • Traduttore, traditore? Una aproximació a la traducció literària
  • Anglès:
    • English for Teachers (AICLE/CLIL)
    • Teaching culture in the English classroom successfully
    • Teaching irony appreciation and management
    • The Language Class: Rethinking Teaching & Learning through Drama
    • What words don’ t we hear?

• Didàctica de la llengua i ensenyament de llengües estrangeres:
  • Enseñar en contextos de diversidad lingüística y cultural
  • Introducció a l’ensenyament de llengües estrangeres
  • Les TIC en la didàctica de les llengües
  • La competència pragmàtica en l’ensenyament i l’avaluació d’ELE
  • La creació de projectes digitals a l’aula de llengua

• Millorar les competències lingüístiques i comunicatives:
  • Aprendre a argumentar: curs d’argumentació no formal
  • Comunicació efectiva
  • Comunicacions i presentacions eficaces
  • El joc d’escriure. Iniciació a l’escriptura literària
  • Escribir un relato (UIE2015)
  • Estratègies i tècniques d’expressió oral en l’àmbit acadèmic i professional (valencià)
  • Estratègies i tècniques d’expressió oral en l’àmbit acadèmic i professional (castellà)
  • Guia per a parlar davant d’un públic
  • Habilitats comunicatives per a docents
  • L’autoaprenentatge com a recurs per al professorat de valencià (I)
  • La veu i el cos per dominar l’aula
  • Locució i expressió oral: el poder de la veu
  • Parlar en públic més enllà de les aules
  • Parlar en públic. Crea la teua posada en escena
  • Redacció i millora de textos
  • Taller de relat breu
  • Taller d’escriptura en llengua francesa
  • Tècniques d’expressió escrita (castellà)
  • Tècniques d’expressió escrita (valencià)

• Recerca:
  • Aprenent a investigar en ciències socials
  • Estadística descriptiva
  • How to comunicate research in English: a step by step approach
  • Iniciació al software estadístic R
  • Innovació: què és i com es fa? Com connectem la ciència i el mercat amb iniciatives emprenedores
  • Introducció a les bases de dades
  • Participació social i ciutadana en les qüestions científiques i econòmiques
  • Productivitat en la universitat. Gestió de tasques i alumnat

• Literatura i didàctica de la literatura:
  • “Entre la vinya i el fenollar amor me pres” (Ramon Llull)
  • Anàlisi comparada de cinc obres de la literatura universal
  • Ciutats de ficció. Una lectura transversal de la modernitat a través de la novel·la urbana
  • Com ensenyar literatura catalana en l’era digital: propostes d’innovació didàctica
    Llarga vida a qui estimi! Aproximació a la poesia llatina de tema eròtic
  • Escola d’estiu de Literatura Infantil i Juvenil (VI): Jornades sobre el motiu del viatge en la literatura infantil i juvenil
  • Fer booktrailers a l’ESO
  • Grans obres de la literatura catalana i la seva difusió a través de llurs traduccions
  • La importància de la catalogació des de l’arbre de Ramon Llull fins a la generació i explotació dels portals de dades obertes (UE2015)
  • La lectura vertical: com estimular l’alumne a la lectura
  • Lectura de “Dimecres de cendra” de T.S.Eliot
  • Lectura Fàcil: eina per fomentar la lectura i millorar la comunicació amb l’alumnat
  • Lecturas prescriptivas de bachillerato (2015-2016)
  • Lectures de batxillerat de llengua i literatura catalanes (curs 2015-2016)
  • L’espai urbà amb veu de dona: Virgínia Woolf, Carmen Martín Gaite, Carmen Laforet i Montserrat Roig
  • Literatura al Batxillerat: eines per l’aula
  • Pensament, onomàstica i tradició clàssica en el món clàssic i medieval
  • Presència de Miguel Hernández en Amèrica Llatina
  • Ramon Muntaner (1265-1336): Fets, Dits i Veres Veritats
  • Terror, fantasia i ciència-ficció per a infants i joves: crítica i didàctica
  • Tres escritores salvajes: Borges, Cortázar, Bolaño. De la civilización a la barbarie
  • Unamuno, Cela, Blas de Otero, Valente: voces esenciales del s. XX
  • Web usable i accesible sobre l’obra de Ramon Llull (UE2015)

• Comunicació, cultura i indústries culturals:
  • Tractament informatiu de la cultura en el periodisme local
  • Confecció i gestió de blogs en entitats culturals
  • Creació i gestió d’un butlletí digital en entitats culturals
  • Estratègies de comunicació per a entitats culturals
  • Polítiques de comunicació
  • Una idea, un minut: introducció al vídeo creatiu
  • Explica’t: tècniques i recursos per a la narració oral
  • Llegir i escriure en temps d’Internet. Nous reptes de la comunicació en l’entorn digital
  • Las mujeres y los medios de comunicación
  • Periodisme especialitzat en esports
  • Turismo para todos: estrategias para un turismo cultural accesible e inclusivo
  • Story writing (UEEF2015)
  • Seduir amb les paraules: la crònica periodística, el guió cinematogràfic i el relat literari

PD: Fora de la Xarxa Vives, el govern espanyol ha convocat 1.500 beques (!) per fer cursets a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP), com:

• XVI Escuela de Gramática Española “Emilio Alarcos”. Gramática, pragmática, léxico y enseñanza de la lengua
• Bilingüismo en el contexto escolar: programas y recursos (CLIL)
• Curso inicial de metodología en el aula de ELE: aprender a enseñar
• Lingüística textual y enseñanza de L2
• Traducción editorial y corrección lingüística
• Formación inicial en la enseñanza del español como lengua extranjera

 

Justícia a Guimerà

Avui deixo momentàniament els temes sociolingüístics i us faré una mica de propaganda del meu poble: diumenge passat, i després de 5 anys tancada (!), l’Ajuntament del Vendrell va reobrir la casa-museu d’Àngel Guimerà.

Paradoxes de la vida, el nostre dramaturg més important té dedicades biblioteques, escoles, teatres… però no té cap centre de recerca que es dediqui a l’estudi i difusió de la seva obra. Amb l’objectiu que la casa esdevingui el futur Centre d’Estudis Guimerà (que es farà “quan hi hagi diners”…), el museu permet seguir la trajectòria artística de l’escriptor des dels seus orígens, la seva faceta de poeta (l’únic poeta que va guanyar els tres premis dels Jocs Florals en un mateix any), política, i òbviament, de dramaturg (amb especial atenció a Terra Baixa i les obres que el van fer més popular). En la línia de reivindicar la seva figura i facilitar-ne l’estudi, la Biblioteca de Catalunya ha digitalitzat tot el seu fons personal i l’ha penjat a internet coincidint amb aquesta inauguració (consultable aquí).

Tot i que va néixer a Santa Cruz de Tenerife i va viure majoritàriament a Barcelona, la família paterna de Guimerà era del Vendrell, i ell hi va viure dels 8 als 14 anys i dels 17 als 25, quan es va instal·lar definitivament a la capital catalana. Al Vendrell és on va entrar en contacte amb el món literari català (sobretot de la mà de Jaume Ramon i Vidales) i és també on va tenir el gran desengany amorós de la seva vida: una relació frustrada amb Maria Rubió, que posteriorment influirà en la seva obra.

El poble passa actualment per hores baixes, però havia tingut diversos personatges rellevants per a la cultura catalana. Així doncs, podeu completar la visita amb la casa nadiua i la casa d’estiueig de Pau Casals o el museu de l’escultor Apel·les Fenosa, entre d’altres; a més de diverses rutes culturals, de turisme gastronòmic o de turisme termal. Animeu-vos, val la pena!

El debat sobre l’oficialitat lingüística: estat de la qüestió

Avui faig el salt al meu propi blog i publico al Blog de la Revista de Llengua i Dret un article que pretén resumir el debat que s’ha generat darrerament sobre l’oficialitat lingüística en una Catalunya independent. Podeu llegir-lo aquí:

El debat sobre l’oficialitat lingüística: estat de la qüestió